de Aygun Uzunlar, ProMosaik e.V. -Una entrevista amb el poeta Marc Tarrús de Vehí sobre el projecte de poesia i art CARA. MARC TARRÚS I DE VEHÍ. (Barcelona, 25 de gener de 1973). És doctor en biologia molecular, poeta, novellista i promotor cultural. Després de treballar com a investigador als Estats Units i Holanda, fa un gir complet a la seva trajectòria professional i inicia una fecunda activitat literària, centrada en poesia i novel·la. D’altra banda, Tarrús, impulsa el projecte Catalan Hunter – un poema esdevé obra artística -, ideat amb la voluntat de crear “la generació neoromàntica” com a nova icona de la cultura universal, a través de la qual poetes del món participaran per a que els seus poemes siguin transcrits a tota forma d’art. El projecte Catalan Hunter vol ser, en definitiva, una eina de motivació cultural: la poesia i el seu poder transformador. 

Aygun Uzunlar: ProMosaik considera que les llengües representen ponts entre persones, cultures i religions. Per aquesta raó, ProMosaik participa en el projecte CARA. Quines dues principals consideracions li han dut a unir-se a CARA?

Marc Tarrús de Vehí: Des de fa aproximadament una dècada, la poesia i l’art han estat dos pilars fonamentals en la meva vida intellectual, social i artística. M’he preocupat per expressar els meus pensaments en totes les formes d’art possibles per crear ponts entre les persones i les cultures. Amb això, he volgut donar un significat viu i etern a una experiència personal que, sens dubte, va alterar per sempre la meva manera de ser, viure i existir; no només interiorment, sinó també en el meu exterior. Per a mi, CARA és un mirall; un reviure d’aquest viatge cap a un amor no mortal; un trànsit de canvi: la metamorfosi traveler. És un anar des del confort del ser estimat al desesper, del desesper a l’obsessió, de l’obsessió al deliri, del deliri a allò espiritual i, de l’espiritual, a l’amor d’un tot; o sigui, NOSALTRES, CARA.

Una altra raó per la qual m’he unit a CARA és la necessitat moral que sento de contribuir en la creació de ponts des de les seves bases; “demana i rebràs…”. El nostre projecte artístic ha estat recolzat per moltíssima gent a la qual vaig demanar que s’unissin a ell sense oferir-los res a canvi; vaig ser arquitecte però no obrer: vaig demanar ajuda i miraculosament la vaig rebre des de molts llocs del món i, per això, quan CARA va venir a mi, no vaig poder resistir-me a tornar-li el favor.

AU: Quina és la relació entre art i poesia i quina importància té aquesta relació en el projecte CARA?
MTdV: Si m’ho permet, per contestar a aquesta pregunta primer voldria fer referència a una entrevista que em va fer en Rafael d’Aguilar per a la revista Numen digital, en la qual, encertadament, va escriure: La seva formació científica, i les seves ànsies d’explorar la relació existent entre tot, li han proporcionat una concepció interdisciplinària de l’home i del món que ara extrapola del paper al llenç. Poesia i pintura són per a ell dues formes d’expressar els mateixos sentiments i conceptes… Així doncs, art i poesia són per a mi expressions humanes que acaben tenint formes diferents, però són iguals en el seu rerefons. Encara que, en veritat, el que més em fascina de tot és la forma en què els artistes transformem els pensaments i les emocions que experimentem: com això s’extreu en paraules, en música, en escultura, etc….; i com l’art és transportat de l’ignot, intangible i abstracte, a allò revelat, tangible i comprensible, perquè els altres entenguin, en el seu nou estat, el seu significat espiritual.

Afegeixo un fragment de la meva obra on es fa aquesta mateixa reflexió en referència a Anonymous: Vers tu/ Quan no vegi ni senti/ quan la llum s’escapi en forma de vers, i clar sigui el camí/ seguiré l’estrella/ sense dubtes, sense interrogants/ adorant la seva forma i l’essència del seu silenci. I segueix l’explicació que dóna el matemàtic Richard Peigner –personatge de la novel·la Catalan Hunter– al poema: pensem que significa que, quan tot sembla impossible i un es troba sense esperança, el seu esperit, transformat en art, s’escapa del seu cos amb la intenció d’apropar-se a l’estrella –allò bell i espiritual–, amb el desig d’acompanyar-la en el seu silenci i d’engrandir, amb la seva nova forma i color, la seva essència. Amb això, entenem que, qui ho va escriure, vol que uns altres comprenguin el vincle que existeix entre l’esperit humà, l’art i allò diví –va contestar en Peigner. Aquesta és la meva manera d’entendre l’art i la poesia.
AU: Estic convençut que els idiomes no són barreres sinó un mitjà per al diàleg entre persones, cultures i religions. Com ho veu vostè en la seva vida i en la seva obra literària i artística?
MTdV: Considero que és imprescindible poder expressar-se en diferents idiomes per apropar-se a la diversitat, a la cultura i a la religió dels altres. A través de les llengües podem comprendre’ns millor i amb aquesta compressió establir vincles per enfortir tot allò que ens uneix i d’aquesta manera distanciar o superar el que ens separa i destrueix. Personalment, dominar l’anglès ha estat molt important per optar a la infinitat de possibilitats que la vida moderna ofereix; gràcies a aquest coneixement, he pogut desenvolupar-me professionalment i créixer com a individu en molts aspectes que m’han ajudat a saber qui sóc jo en realitat. I és que els idiomes m’han permès conèixer i compartir experiències amb gent que possiblement mai hauria conegut. Pel que fa a la meva obra literària i al meu projecte artístic, l’ús de diferents idiomes ha estat fonamental per donar a conèixer aquestes produccions més enllà del nostre àmbit nacional. Avui dia, els meus poemes es llegeixen en català, anglès, espanyol i italià des de molts diferents llocs i, a més, gent de tot el món participa en el projecte Catalan Hunter, el qual s’hagués quedat en un somni sense aquestes persones.
AU: ¿Quins temes principals de CARA li han semblat més interessants? 
MTdV: El més interessant ha estat l’evolució del personatge: el seu desenvolupament imparable cap a allò diví. Anonymous pateix i es llança a una causa perduda però en l’intent arriba, sense ser-ne conscient, a l’esglaó més alt que l’ésser humà pot optar. Com a exemple, cito un poema meu que d’alguna forma suggereix el mateix que passa en aquesta història; el poema es titula “Feble unió”, i diu així: Llum d’àtoms feble/ entre ulls del cel./Ja no hi ha llaços /entre el meu res i l’intangible./Ja no puc retenir-lo/ davant tanta bellesa./ Ara es va/ amb el moviment del dia/.

On els ulls del cel serien la visió distorsionada d’ Anonymous sobre Cara, el meu res seria el seu cos i l’intangible, la seva ànima; ja no poden estar junts, no, per descomptat que no, perquè la seva ànima ja no li pertany; ara aquesta pertany a quelcom superior i sap que ha arribat el moment de desprendre’s d’ella. Ho acaba aconseguint amb la resplendor de la immensitat i l’impuls del dia, és a dir; amb el temps.

AU: Què opina sobre el que diu molta gent de què la poesia no es pot traduir? ¿Per què li complau aquest repte?
MTdV: No hi estic d’acord. La poesia sí es pot traduir però per fer-ho correctament un ha d’endinsar-se en el pensament de l’autor i sentir i sofrir el que aquest expressa en el seu idioma. Per descomptat, és difícil i suposa un gran desafiament trobar les paraules justes per expressar en una altra llengua el que el poeta diu en la seva. Cal saber transmetre plenament el sentit, el ritme i la musicalitat de cadascun dels poemes de l’autor. En CARA he intentat comprendre el significat dels poemes des d’una visió global, intercultural, antropològica i també des de la meva pròpia experiència; penso que la poesia, si és autèntica, no parla des d’un sol idioma ni tampoc es dirigeix a una cultura en particular, sinó que és Universal i per aquest motiu considero possible arribar al mateix nivell d’expressió. Això sí, es requereix un esforç que molts traductors no estan disposats a fer, d’aquí el proverbi italià Traduttore, traditore.